Conec de primera mà com s’esllomen mestres, educadors i tècnics, víctimes
d’una saturació psicofísica que ja no és una circumstància: és un règim de
vida. No donen l’abast, i els problemes —que són de tothom— se’ls enduen a casa
com qui carrega pedres al sarró. Diuen que els sindicats reclamen mig milió de
migrants més per sostenir l’Estat, i això, traduït al llenguatge de les
escoles, vol dir més menors a l’aula, més pressió i més desgast per a un
col·lectiu que fa vint anys que va amb l’aigua al coll. I encara han de
respondre educativament a nois que no saben llegir i a d’altres que necessiten
una atenció que el sistema proclama però no proveeix.
El professorat de Catalunya, que fa anys
que aguanta el país amb una discreció que frega la temeritat, ha arribat al
punt en què la realitat pesa massa per continuar fent veure que tot rutlla. Les
escoles, que haurien de ser llocs de serenor i d’ofici ben fet, funcionen amb
un desgast que tothom nota però que gairebé ningú no vol reconèixer com a
propi. És el costum nacional: si no ho mirem, no existeix.
Els mestres, que coneixen la vida
quotidiana del país millor que molts despatxos amb moqueta, han decidit fer
sentir la seva veu. No demanen cap revolució, ni cap reforma d’aquelles que
omplen titulars i buiden pressupostos. Reclamen coses elementals, d’aquelles
que qualsevol persona amb una mica de seny trobaria d’una evidència insultant.
Les reivindicacions són tan simples que
fan vergonya:
Recuperar
el poder adquisitiu Els sous han quedat enrere, com sempre passa en
aquest país tan amic de prometre i tan poc amic de complir. La vida puja, la
feina s’intensifica, i el salari es queda quiet, com un gat al sol.
Reduir
les ràtios Una aula massa plena és una barca sobrecarregada: no avança
i s’enfonsa a poc a poc. El mestre necessita aire, espai i temps per fer la
feina amb una mica de dignitat.
Ampliar
plantilles i recursos Les escoles funcionen amb l’aigua al coll. Falta
personal, falten mans, falten eines. I ja se sap: sense eines, només treballa
el miracle, i d’aquests n’hi ha pocs.
Rebaixar
la burocràcia La paperassa és un mal endèmic, una muralla absurda que
impedeix dedicar-se al que importa: ensenyar. El país és tan amic del formulari
que, si pogués, faria omplir un imprès fins i tot per respirar.
Millorar
les condicions laborals La feina del mestre és delicada, exigent i
sovint ingràvida. Requereix estabilitat i respecte, no un heroisme diari que
ningú no reconeix.
Reforçar
l’educació pública L’escola pública és un dels pocs espais que encara
cohesionen el país. Si no es cuida, si no s’hi aposta de debò, el desgast serà
col·lectiu i irreversible.
El professorat, gens amic de
l’estridència, manté la voluntat de diàleg. Però sap que hi ha moments en què
cal dir les coses pel seu nom. I aquest n’és un. L’educació pública necessita
una empenta decidida, una mica de coratge i una mica més de realisme. El futur
dels alumnes —que és el futur del país— no pot quedar eternament ajornat.
I, com diria Pla, això, si no s’arregla aviat, acabarà com sempre: malament i encara
gràcies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris oberts a la reflexió i al dialeg