https://www.instagram.com/reels/DY7-XM6IgQL/

Hi ha qui es pregunta on s’amaguen els místics.

 Enmig del desgavell universal —guerres, injustícies, violències de tota mena— hi ha qui es pregunta on s’amaguen els místics. La resposta, si es mira bé, és força simple: no són enlloc perquè no fan soroll. Són gent que treballa en silenci, com els bons artesans, polint el seu interior amb una paciència que avui dia faria riure a qualsevol.

Aquests individus, que no tenen cap necessitat de sortir a la fotografia, practiquen una guerra que no omple titulars: la guerra contra el propi ego, que és la més feixuga de totes. Van traient pols al cor, que segons ells és un microcosmos, fins que hi entra una mica de llum. I aquesta llum —diuen— és l’única que pot arreglar el món, perquè el món, al capdavall, és un reflex de la confusió humana.

Mentre els governs del planeta es dediquen a fer disbarats monumentals, els místics proposen una cosa tan poc moderna com començar per un mateix. No volen canviar el món amb decrets ni revolucions, sinó amb una mena d’higiene interior que, si fos general, potser evitaria que sortissin tants monstres a l’escenari polític.

La seva feina és lenta, discreta i gens espectacular. Però, segons ells, és l’única que funciona. El sol escalfa tothom sense distingir ningú; el sol interior —si existeix— potser faria el mateix. I si el món està com està, potser és perquè hem oblidat aquesta feina de formigueta que ells encara practiquen.

Catalunya davant la Gran Comèdia Pedagògica: les aules d’acollida i el model que no arriba mai.

 

Catalunya davant la Gran Comèdia Pedagògica: les aules d’acollida i el model que no arriba mai.

A Catalunya , quan es parla d’educació, tothom hi diu la seva amb una seguretat admirable. És un país de pedagogs espontanis.

Els uns reclamen més recursos, els altres més disciplina, i els de més enllà, que sempre tenen una opinió definitiva, asseguren que tot es resoldria amb “una mica de sentit comú”, que és una expressió que serveix per a tot i no concreta res.

El debat sobre les aules d’acollida lingüística ha esdevingut una mena de ritual cíclic. Cada curs escolar comença amb les mateixes preguntes, les mateixes queixes i les mateixes promeses institucionals. És un debat que avança amb la lentitud d’un tren de rodalies i amb la mateixa puntualitat irregular.

 

Aules d’acollida

 

 

Les anomenades Aules d’Acollida són un bon exemple d’aquesta tendència tan catalana a confondre el desig amb la realitat. El nom és magnífic, d’una elegància administrativa que faria somriure fins i tot un ministre holandès. Aules d’Acollida: sembla que hi hagi d’haver cortinatges suaus, un ambient de serenor nòrdica i un professor amb vocació de missioner lingüístic.

La realitat, però, és més aviat pedestre. L’aula d’acollida acostuma a ser un espai improvisat, una mena de refugi pedagògic on un professor —que ja fa anys que viu en estat de campanya— intenta ensenyar la llengua a un alumne que encara no sap si “bon dia” és una salutació o un diagnòstic. Tot plegat té un aire de provisionalitat que, a força de repetir-se, ha esdevingut permanent.

 

Holanda

La comparació amb els Països Baixos és inevitable. Allà, la integració lingüística dels alumnes nouvinguts és un procés estructurat, metòdic i, sobretot, obligatori. Les Internationale Schakelklassen —les ISK— funcionen com un filtre pedagògic: un any complet, a vegades dos, dedicats exclusivament a l’aprenentatge de la llengua i a la recuperació de possibles desfases curriculars. El sistema protegeix el professorat i garanteix que l’alumne arribi a l’aula ordinària amb un mínim de seguretat lingüística

 Funcionen amb aquella precisió que aquí només veiem als catàlegs d’IKEA. Quan arriba un alumne nou, no el llencen a l’aula ordinària com qui tira un gat a l’aigua. El posen en una Internationale Schakelklas, que és una mena de quarantena lingüística. Allà, durant un any sencer, el preparen amb una paciència admirable. Quan finalment entra a l’aula ordinària, ho fa amb una dignitat que aquí envejaríem si no fóssim tan orgullosos.

 

Aules d’acollida i ratios: comparativa.

 

Les ratios són un a punt de fricció. Mentre que les ISK neerlandeses treballen amb grups reduïts de 10 a 15 alumnes,

A Catalunya, en canvi, el model és més fràgil. Les Aules d’Acollida existeixen sobre el paper, però la seva presència real depèn del pressupost del centre, de la disponibilitat de personal i, sovint, d’una dosi considerable de voluntarisme. En molts casos, l’alumne nouvingut entra a l’aula ordinària des del primer dia, encara que no entengui la llengua vehicular. El tutor, que ja gestiona una aula de 25 o 28 alumnes, xifres que dificulten qualsevol atenció personalitzada. I tot plegat en un context de creixent complexitat social i lingüística;assumeix la responsabilitat d’integrar-lo mentre intenta mantenir el ritme acadèmic.

La diferència entre els dos models és tan clara com incòmoda. Als Països Baixos, cada necessitat té el seu professional: lingüistes, psicòlegs, logopedes, educadors socials. A Catalunya, els especialistes —PT, AL, educadors socials— fan de tot, sovint amb horaris compartits entre diversos centres. El resultat és un sistema que confia massa en la capacitat d’adaptació del professorat i massa poc en la planificació institucional.

 

El paquet

 

El mestre rep l’alumne nouvingut com qui rep un paquet sense remitent. El nen entra, s’asseu, i el professor continua la classe amb aquella resignació que només tenen els professionals que han vist massa coses. El sistema, que és molt valent, confia que el mestre ho resoldrà. I el mestre, que és encara més valent, ho intenta.

El resultat és que l’aula catalana s’ha convertit en un petit laboratori d’antropologia aplicada. Hi conviuen alumnes que parlen tres llengües, alumnes que no en parlen cap, alumnes que voldrien parlar-ne alguna i alumnes que, senzillament, voldrien que la classe s’acabés. El professor, al mig, fa equilibris com pot, amb una habilitat que mereixeria un suplement salarial o, com a mínim, una medalla al mèrit civil.

 

 

Questio de fons.

La qüestió de fons és si Catalunya està disposada a fer el salt cap a un model més robust. Les propostes hi són: aules d’acollida obligatòries i ben dotades, programes intensius de llengua de 6 a 12 mesos, equips multiprofessionals estables, finançament diferenciat i una distribució equilibrada de l’alumnat. Però entre la teoria i la pràctica hi ha un espai que, de moment, ningú sembla tenir pressa per omplir.

Mentrestant, els docents continuen sostenint el sistema amb una professionalitat admirable i un cansament creixent. I les aules catalanes, lluny de la precisió neerlandesa, continuen funcionant gràcies a una combinació de vocació, improvisació i una paciència que, en qualsevol altre país, seria considerada un recurs estratègic.

Tot plegat seria còmic si no fos tan seriós. L’educació és una cosa massa important per deixar-la en mans de la improvisació. Però aquest país té una fe extraordinària en la improvisació. És la nostra religió civil. Ens agrada pensar que, amb una mica d’enginy i una mica de paciència, tot s’arreglarà. I, de vegades, s’arregla. Però no sempre.

Els holandesos continuen fent funcionar les seves aules amb aquella eficàcia que ens irrita i ens fascina alhora. I nosaltres continuem discutint, que és una activitat que ens agrada molt i que, a falta de solucions, ens distreu força.

 

 

Bibliografia bàsica

• Generalitat de Catalunya. Pla d’acollida de l’alumnat nouvingut.
• European Commission. Integrating Students from Migrant Backgrounds into Schools in Europe.
• Onderwijsinspectie Nederland. Internationale Schakelklassen: Evaluatie i funcionament.
• OECD. Strengthening Equity and Inclusion in Education.
• Marín, J. (BBC). Cròniques sobre educació i integració a Europa.
• Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Pla d’acollida i integració del alumnat nouvingut.
• European Commission. Integrating Students from Migrant Backgrounds into Schools in Europe.

VAGA DEL SECTOR EDUCATIU.

 

Conec de primera mà com s’esllomen mestres, educadors i tècnics, víctimes d’una saturació psicofísica que ja no és una circumstància: és un règim de vida. No donen l’abast, i els problemes —que són de tothom— se’ls enduen a casa com qui carrega pedres al sarró. Diuen que els sindicats reclamen mig milió de migrants més per sostenir l’Estat, i això, traduït al llenguatge de les escoles, vol dir més menors a l’aula, més pressió i més desgast per a un col·lectiu que fa vint anys que va amb l’aigua al coll. I encara han de respondre educativament a nois que no saben llegir i a d’altres que necessiten una atenció que el sistema proclama però no proveeix.

El professorat de Catalunya, que fa anys que aguanta el país amb una discreció que frega la temeritat, ha arribat al punt en què la realitat pesa massa per continuar fent veure que tot rutlla. Les escoles, que haurien de ser llocs de serenor i d’ofici ben fet, funcionen amb un desgast que tothom nota però que gairebé ningú no vol reconèixer com a propi. És el costum nacional: si no ho mirem, no existeix.

Els mestres, que coneixen la vida quotidiana del país millor que molts despatxos amb moqueta, han decidit fer sentir la seva veu. No demanen cap revolució, ni cap reforma d’aquelles que omplen titulars i buiden pressupostos. Reclamen coses elementals, d’aquelles que qualsevol persona amb una mica de seny trobaria d’una evidència insultant.

Les reivindicacions són tan simples que fan vergonya:

Recuperar el poder adquisitiu Els sous han quedat enrere, com sempre passa en aquest país tan amic de prometre i tan poc amic de complir. La vida puja, la feina s’intensifica, i el salari es queda quiet, com un gat al sol.

Reduir les ràtios Una aula massa plena és una barca sobrecarregada: no avança i s’enfonsa a poc a poc. El mestre necessita aire, espai i temps per fer la feina amb una mica de dignitat.

Ampliar plantilles i recursos Les escoles funcionen amb l’aigua al coll. Falta personal, falten mans, falten eines. I ja se sap: sense eines, només treballa el miracle, i d’aquests n’hi ha pocs.

Rebaixar la burocràcia La paperassa és un mal endèmic, una muralla absurda que impedeix dedicar-se al que importa: ensenyar. El país és tan amic del formulari que, si pogués, faria omplir un imprès fins i tot per respirar.

Millorar les condicions laborals La feina del mestre és delicada, exigent i sovint ingràvida. Requereix estabilitat i respecte, no un heroisme diari que ningú no reconeix.

Reforçar l’educació pública L’escola pública és un dels pocs espais que encara cohesionen el país. Si no es cuida, si no s’hi aposta de debò, el desgast serà col·lectiu i irreversible.

El professorat, gens amic de l’estridència, manté la voluntat de diàleg. Però sap que hi ha moments en què cal dir les coses pel seu nom. I aquest n’és un. L’educació pública necessita una empenta decidida, una mica de coratge i una mica més de realisme. El futur dels alumnes —que és el futur del país— no pot quedar eternament ajornat.

I, com diria Pla, això, si no s’arregla aviat, acabarà com sempre: malament i encara gràcies

DECONSTRUINT SOSTRES

DECONSTRUINT SOSTRES.

Llegint Salvador Sostres - Diari de Girona 8-01-2026, " La llibertat es Ingrata"-Llibertat Ingrata.

https://www.diaridegirona.cat/opinio/2026/01/08/llibertat-ingrata-125464738.html 

https://www.enlacejudio.com/2025/10/16/salvador-sostres-la-paz-es-matar-terroristas/

 Hom pot tenir la impressió que la llibertat és una mena de cavall blanc apocalíptic que galopa per sobre del món, deixant enrere tirans, ruïnes i una mica de perfum d’encens. És una visió molt noble, molt elevada, molt espiritual, però poc compatible amb la realitat, que acostuma a ser més aviat prosaica, com un dinar de menú amb vi de garrafa.

Llegir a Salvador Sostres és sempre una experiència estimulant, sobretot si un té el dia predisposat a les emocions fortes. Hi ha qui necessita cafè; ell necessita apocalipsis. En el seu univers, la llibertat no és una cosa que es practica discretament, com qui obre la finestra per ventilar el menjador, sinó una mena de fenomen còsmic que baixa del cel amb trompetes, llums cegadores i un cert aroma de sofre.

A Sostres li agrada parlar de la llibertat, de Déu, de la llum i de Hitler amb la mateixa naturalitat amb què un pescador de "Palafurgell"  parla de la tramuntana. Avis per a Navegants. Ojut que vinc de mena i tinc llicencia ortografica! 

Quan Sostres parla de Déu, ho fa amb  la mateixa naturalitat amb què un pagès de Bas parla del temps. Una familiaritat que fa enveja. Sembla que Déu li hagi deixat un joc de claus de la Creació i li hagi dit: “Tu mateix, si veus que alguna cosa no rutlla, m’ho ajustes”. És una relació molt pràctica. A la majoria de nosaltres, Déu només ens parla quan ens cau el mòbil a terra i no es trenca. A ell, en canvi, li inspira articles.

És una habilitat admirable;  també una mica  inquietant. 

Quan un posa Hitler a la conversa, tot queda molt seriós, molt solemne, i ja no es pot discutir res sense semblar un irresponsable com jo mateix. És una tècnica retòrica molt útil: si algú discrepa, sempre es pot insinuar que està repetint els errors de 1938, cosa que desanima qualsevol debat mínimament assenyat.Sostres el treu a passejar amb una alegria que faria sospitar que el té guardat en un rebost, al costat de les metàfores i les ampolles de vi bo.

Aquesta manera tan dramàtica de veure el món té un encant literari indubtable, però també una certa tendència a la hipertensió moral.

La llibertat, segons ell, és una epopeia tràgica que només es pot defensar amb finances, paraules o armes. A l’Empordà, la llibertat sempre s’ha defensat amb una cosa molt més simple: no molestant el veí, que és un sistema que ha funcionat força bé durant segles i no ha requerit cap desembarcament militar.

També és curiós que Sostres parli de la llibertat com si fos una mena de fenomen meteorològic que només es manifesta quan cau un tirà. La llibertat, en el seu esquema, no és una cosa quotidiana, feta de petites decisions i de responsabilitats modestes, sinó  que exigeix sang, suor i una mica de guerra. És una visió molt noble, però també molt poc pràctica.

Segons Sostres, la llibertat és una cosa molt seriosa, molt solemne, gairebé litúrgica. Una mena de processó metafísica que avança entre tirans derrotats, llums divines i un cert tuf de pólvora. La major part de la llibertat real consisteix en coses tan poc èpiques com pagar impostos, respectar les normes de trànsit, cedir el pas a la gent gran tot circulan per la dreta  i no fer soroll a les tres de la matinada posant el Reggueton. Però això, és clar, no queda tan bé en un article.

La llibertat, segons Sostres, és ingrata perquè exigeix sacrifici, risc i una mena de valentia espiritual que, pel que sembla, només alguns pobles escollits —i alguns presidents nord-americans— estan en condicions de demostrar amb la doctrina Monroe on es comfon llibertat i Liberalisme economic. Sostres dramatitza la llibertat. Practica El liberalisme èpic que és una manera d’explicar la llibertat com si fos una epopeia moral:  és una versió literària, exaltada i simbòlica del liberalisme.El liberalisme èpic és la poesia del liberalisme; el neoconservadorisme és la política exterior del liberalisme.

 A l’Empordà, en canvi, la llibertat sempre s’ha defensat d’una manera molt més modesta: no molestant el veí, pagant el que toca i procurant no fer el ridícul. És un sistema que ha funcionat força bé durant segles i que no ha requerit ni desembarcaments, ni invasions, ni discursos inflamats sobre la llum divina. Però és clar, això tampoc  queda tan bé en un article.

Pel que fa als Estats Units, Sostres els tracta com si fossin una mena de Sant Jordi global, sempre disposat a matar dracs i alliberar princeses. La realitat, però, és que els americans, com tothom, tenen dies bons i dies dolents, i de vegades confonen el drac amb la vaca del veí. Però això a Sostres no li fa res: ell necessita un cavaller, i si no el troba, se’l fabrica. És una actitud molt Orweliana: quan la realitat no encaixa amb el relat es retoca la realitat amb la post-veritat. Tinc ganes de llegir algun article seu sobre com segrestar el Cap dels Inuit a Groenlandia amb una Delta-Force lluitant contra Trineus, esquimals, foques i els perillosos osos polars.

Quan Sostres parla de les tiranies, ho fa amb una barreja de fatalisme teològic i indignació moral. Les tiranies existeixen doncs  hi ha gent dolenta, ressentida, sectària i miserable. És una explicació molt contundent i també una mica simplista. 

 La misèria humana és infinita,  si haguéssim d’esperar que la gent fos virtuosa per tenir llibertat, encara estaríem vivint en coves. La llibertat no és un premi per als bons; és una necessitat per als imperfectes desde els temps Adamics.

I després hi ha la llum. La llum és omnipresent en el text de Sostres, com si fore el portanveu  de " L.escola de la Llum de Isaac " El Cec"... 

Diu "Cada vegada que cau un tirà, apareix una nova llum. Cada vegada que algú discrepa, hi ha veus fosques que intenten apagar-la". És una metàfora molt útil doncs  permet dividir el món en dos grups molt clars: els il·luminats i els humits. 

La  llum, en la vida real, és molt més modesta. No hi ha res de diví en això i és suficient per veure-hi clar a menys que siguis dels 20 milions de Clients de Endesa que han entregat totes les seves dades lliurament. 

 Sostres té una gran virtut: escriu amb passió.  També un gran defecte: escriu amb passió. I la passió, quan parla de política, acostuma a ser una mala consellera. La llibertat no és ingrata; simplement és complicada, és humana i per tant imperfecta, caòtica i una mica ridícula. Com nosaltres,com totes les coses humanes.  Poder  no cal posar-hi tanta llum celestial malgrat ell hi veu revelacions divines. És revelador. També una mica preocupant.

 A la major part de les cases catalanes la llum és una  bombeta barata de ferreteria de 40 watts que parpelleja quan encens el microones.

 i  ja n’hi ha prou, de moment, per distingir el bé del mal i  per adonar-se que el món és molt menys èpic del que voldríem aquells que tambe coneixem com giren les tornes en els Cercles dels Inferns.

Ernest Mascort i Boix.17126

Regles que als teus fills no els ensenyaran en el col·legi

Regles que als teus fills no els ensenyaran en el col·legi

Regla un- La vida no és justa, acostuma't a això.

Regla dos- Al món no li importarà la teva autoestima. El món esperarà que aconsegueixis alguna cosa, independentment que et sentis ben o no amb tu mateix.

Regla tres- No guanyaràs 6.000 euros mensuals just després d'haver sortit de l'institut.

Regla quatre- Si penses que el teu professor és dur, espera a tenir un cap.

Regla cinc- Dedicar-se al repartiment de pizzes no et lleva dignitat. Els teus avis tenien una paraula diferent per descriure-ho: ho cridaven oportunitat.

Regla sis- Si fiques la pota, no és culpa dels teus pares, així que no ploriqueigis pels teus errors; aprèn d'ells.

Regla set- Abans que naixessis, els teus pares no eren tan avorrits com són ara. Van començar a ser-ho quan van haver de pagar els teus comptes, netejar la teva roba bruta i escoltar-te parlar sobre el super guay que ets i ho carcas que són ells. Així que abans d'emprendre la teva lluita a favor de les selves verges contaminades per la generació dels teus pares, inicia el camí netejant les coses de la teva pròpia vida, començant per la teva habitació, escriptori, armari i cartera.

Regla vuit- A l'escola poden haver-se eliminat les diferències entre guanyadors i perdedors, però en la vida real no. 

Regla nou- La vida no es divideix en cursos escolars. No tindràs vacances d'estiu llargues en llocs llunyans i molt pocs caps s'interessaran a ajudar-te al fet que et trobis a tu mateix. Tot això hauràs de fer-ho en el teu temps lliure.

Regla deu- La televisió no és la vida real. En la vida quotidiana, la gent de debò ha de sortir del bar per anar-se a treballar.

Regla onze- Sigues amable amb els més aplicats de la teva classe, perquè existeixen moltes probabilitats que acabis treballant per a un d'ells.

(Pres d'Internet)

Educar surt car.

L´ educació ja no es de primera necessitat, al menys els estris per desenvolupar-la...llibres que pugen per l’IPC un 2,39% . Em pregunto que és de primera necessitat. la play-station?.
La resta de material, llibretes, bolis, folis, colors, compassos, roba, bambes,… Tot tributa des d’avui a un 21%