Catalunya davant la Gran
Comèdia Pedagògica: les aules d’acollida i el model que no arriba mai.
A Catalunya ,
quan es parla d’educació, tothom hi diu la seva amb una seguretat admirable. És
un país de pedagogs espontanis.
Els uns
reclamen més recursos, els altres més disciplina, i els de més enllà, que
sempre tenen una opinió definitiva, asseguren que tot es resoldria amb “una
mica de sentit comú”, que és una expressió que serveix per a tot i no concreta
res.
El debat
sobre les aules d’acollida lingüística ha esdevingut una mena de ritual cíclic.
Cada curs escolar comença amb les mateixes preguntes, les mateixes queixes i
les mateixes promeses institucionals. És un debat que avança amb la lentitud
d’un tren de rodalies i amb la mateixa puntualitat irregular.
Aules
d’acollida
Les
anomenades Aules d’Acollida són un bon exemple d’aquesta tendència tan
catalana a confondre el desig amb la realitat. El nom és magnífic, d’una
elegància administrativa que faria somriure fins i tot un ministre holandès.
Aules d’Acollida: sembla que hi hagi d’haver cortinatges suaus, un ambient de
serenor nòrdica i un professor amb vocació de missioner lingüístic.
La realitat,
però, és més aviat pedestre. L’aula d’acollida acostuma a ser un espai
improvisat, una mena de refugi pedagògic on un professor —que ja fa anys que
viu en estat de campanya— intenta ensenyar la llengua a un alumne que encara no
sap si “bon dia” és una salutació o un diagnòstic. Tot plegat té un aire de
provisionalitat que, a força de repetir-se, ha esdevingut permanent.
Holanda
La
comparació amb els Països Baixos és inevitable. Allà, la integració lingüística
dels alumnes nouvinguts és un procés estructurat, metòdic i, sobretot,
obligatori. Les Internationale Schakelklassen —les ISK— funcionen com un
filtre pedagògic: un any complet, a vegades dos, dedicats exclusivament a
l’aprenentatge de la llengua i a la recuperació de possibles desfases
curriculars. El sistema protegeix el professorat i garanteix que l’alumne
arribi a l’aula ordinària amb un mínim de seguretat lingüística
Funcionen amb aquella precisió que aquí només
veiem als catàlegs d’IKEA. Quan arriba un alumne nou, no el llencen a l’aula
ordinària com qui tira un gat a l’aigua. El posen en una Internationale
Schakelklas, que és una mena de quarantena lingüística. Allà, durant un any
sencer, el preparen amb una paciència admirable. Quan finalment entra a l’aula
ordinària, ho fa amb una dignitat que aquí envejaríem si no fóssim tan
orgullosos.
Aules
d’acollida i ratios: comparativa.
Les ratios
són un a punt de fricció. Mentre que les ISK neerlandeses treballen amb grups
reduïts de 10 a 15 alumnes,
A Catalunya,
en canvi, el model és més fràgil. Les Aules d’Acollida existeixen sobre
el paper, però la seva presència real depèn del pressupost del centre, de la
disponibilitat de personal i, sovint, d’una dosi considerable de voluntarisme.
En molts casos, l’alumne nouvingut entra a l’aula ordinària des del primer dia,
encara que no entengui la llengua vehicular. El tutor, que ja gestiona una aula
de 25 o 28 alumnes, xifres que dificulten qualsevol atenció personalitzada. I
tot plegat en un context de creixent complexitat social i lingüística;assumeix
la responsabilitat d’integrar-lo mentre intenta mantenir el ritme acadèmic.
La
diferència entre els dos models és tan clara com incòmoda. Als Països Baixos,
cada necessitat té el seu professional: lingüistes, psicòlegs, logopedes,
educadors socials. A Catalunya, els especialistes —PT, AL, educadors socials—
fan de tot, sovint amb horaris compartits entre diversos centres. El resultat
és un sistema que confia massa en la capacitat d’adaptació del professorat i
massa poc en la planificació institucional.
El paquet
El mestre
rep l’alumne nouvingut com qui rep un paquet sense remitent. El nen entra,
s’asseu, i el professor continua la classe amb aquella resignació que només
tenen els professionals que han vist massa coses. El sistema, que és molt
valent, confia que el mestre ho resoldrà. I el mestre, que és encara més
valent, ho intenta.
El resultat
és que l’aula catalana s’ha convertit en un petit laboratori d’antropologia
aplicada. Hi conviuen alumnes que parlen tres llengües, alumnes que no en
parlen cap, alumnes que voldrien parlar-ne alguna i alumnes que, senzillament,
voldrien que la classe s’acabés. El professor, al mig, fa equilibris com pot,
amb una habilitat que mereixeria un suplement salarial o, com a mínim, una
medalla al mèrit civil.
Questio de
fons.
La qüestió
de fons és si Catalunya està disposada a fer el salt cap a un model més robust.
Les propostes hi són: aules d’acollida obligatòries i ben dotades, programes
intensius de llengua de 6 a 12 mesos, equips multiprofessionals estables,
finançament diferenciat i una distribució equilibrada de l’alumnat. Però entre
la teoria i la pràctica hi ha un espai que, de moment, ningú sembla tenir
pressa per omplir.
Mentrestant,
els docents continuen sostenint el sistema amb una professionalitat admirable i
un cansament creixent. I les aules catalanes, lluny de la precisió neerlandesa,
continuen funcionant gràcies a una combinació de vocació, improvisació i una
paciència que, en qualsevol altre país, seria considerada un recurs estratègic.
Tot plegat
seria còmic si no fos tan seriós. L’educació és una cosa massa important per
deixar-la en mans de la improvisació. Però aquest país té una fe extraordinària
en la improvisació. És la nostra religió civil. Ens agrada pensar que, amb una
mica d’enginy i una mica de paciència, tot s’arreglarà. I, de vegades,
s’arregla. Però no sempre.
Els
holandesos continuen fent funcionar les seves aules amb aquella eficàcia que
ens irrita i ens fascina alhora. I nosaltres continuem discutint, que és una
activitat que ens agrada molt i que, a falta de solucions, ens distreu força.
Bibliografia bàsica
- Generalitat de Catalunya. Pla
d’acollida de l’alumnat nouvingut.
- European Commission. Integrating
Students from Migrant Backgrounds into Schools in Europe.
- Onderwijsinspectie Nederland. Internationale
Schakelklassen: Evaluatie i funcionament.
- OECD. Strengthening Equity
and Inclusion in Education.
- Marín, J. (BBC). Cròniques
sobre educació i integració a Europa.
- Departament d’Educació de la
Generalitat de Catalunya. Pla d’acollida i integració del alumnat
nouvingut.
- European Commission. Integrating
Students from Migrant Backgrounds into Schools in Europe.
