Enmig del desgavell universal —guerres, injustícies, violències de tota mena— hi ha qui es pregunta on s’amaguen els místics. La resposta, si es mira bé, és força simple: no són enlloc perquè no fan soroll. Són gent que treballa en silenci, com els bons artesans, polint el seu interior amb una paciència que avui dia faria riure a qualsevol.
Aquests individus, que no tenen cap necessitat de sortir a la fotografia, practiquen una guerra que no omple titulars: la guerra contra el propi ego, que és la més feixuga de totes. Van traient pols al cor, que segons ells és un microcosmos, fins que hi entra una mica de llum. I aquesta llum —diuen— és l’única que pot arreglar el món, perquè el món, al capdavall, és un reflex de la confusió humana.
Mentre els governs del planeta es dediquen a fer disbarats monumentals, els místics proposen una cosa tan poc moderna com començar per un mateix. No volen canviar el món amb decrets ni revolucions, sinó amb una mena d’higiene interior que, si fos general, potser evitaria que sortissin tants monstres a l’escenari polític.
La seva feina és lenta, discreta i gens espectacular. Però, segons ells, és l’única que funciona. El sol escalfa tothom sense distingir ningú; el sol interior —si existeix— potser faria el mateix. I si el món està com està, potser és perquè hem oblidat aquesta feina de formigueta que ells encara practiquen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris oberts a la reflexió i al dialeg